Origen de la dolçaina

DOLÇ-AINA = eina dolça (herramienta o instrumento dulce). El origen exacto de la dulzaina no está completamente claro, pero se cree que este instrumento de viento de lengüeta doble tiene sus raíces en instrumentos musicales antiguos de la península ibérica y del Mediterráneo.
Algunas teorías sugieren que la dulzaina podría tener orígenes árabes o medievales, debido a la influencia cultural y musical que ha existido en la región a lo largo de la historia. Nos remontamos a la antigua Mesopotamia, alrededor del año 3000 aC, una época en la que los instrumentos de viento eran abundantes, tal como se evidencia en los restos de mosaicos encontrados hasta el día de hoy.
Pertenece a la familia de los oboes, instrumentos que aparecen documentados en nuestra península en las Cántigas de Santa María del Rey Alfonso X allá por el Siglo XIII, los cuales diferencian dos tipos de oboes: “los de bufada directa” y las xirimías, instrumento típico de las Islas baleares que incluye un zurrón para almacenar el aire; en Cataluña se les llama “sac de gemecs (saco de gemidos)”.
El oboe ha ido evolucionando hasta nuestros días, dejando la versión popular sin llaves que se mantiene más fiel a su forma ancestral, evolucionando en lo que hoy llamamos dulzaina con todas sus variantes: la castellana, la valenciana (dolçaina), etc…
En cualquier caso, ha sido un instrumento popular y distintivo en la música tradicional de la Comunidad Valenciana y otras regiones cercanas durante muchos siglos. Ha pasado de generación en generación, siendo utilizado en festividades y celebraciones populares, y se considera un símbolo de la cultura y tradición musical de esta zona geográfica.
DOLÇ-AINA = eina dolça. L’origen exacte de la dolçaina no és completament clar, però es creu que aquest instrument de vent de llengüeta doble té les seues arrels en instruments musicals antics de la península ibèrica i del Mediterrani.
Algunes teories suggereixen que la dolçaina podria tindre orígens àrabs o medievals, a causa de la influència cultural i musical que ha existit a la regió al llarg de la història. Remuntem a l’antiga Mesopotàmia, al voltant de l’any 3000 a. C., una època en la qual els instruments de vent eren abundants, tal com s’evidencia en les restes de mosaics trobats fins al dia de hui.
Pertany a la família dels oboés, instruments que apareixen documentats en la nostra península en les Cántigues de Santa María del Rei Alfons X allà pel Segle XIII, els quals diferencien dos tipus d’oboés: “els d’esbufegada directa” i les xirimíes, instrument típic de les Illes balears que inclou un sarró per a emmagatzemar l’aire; a Catalunya se’n diu “sac de gemecs”.
L’oboé ha anat evolucionant fins als nostres dies, deixant la versió popular sense claus que es manté més fidel a la seua forma ancestral, evolucionant en el que hui diem “dulzaina” o xaramita amb totes les seues variants: la castellana, la valenciana (dolçaina), etc…
En qualsevol cas, ha sigut un instrument popular i distintiu en la música tradicional de la Comunitat Valenciana i altres regions pròximes durant molts segles. Ha passat de generació en generació, sent utilitzat en festivitats i celebracions populars, i es considera un símbol de la cultura i tradició musical d’aquesta zona geogràfica.

La dolçaina o xirimita

La dulzaina valenciana también es conocida como xirimita. En las comarcas del sur, se utiliza el término xirimita para referirse al instrumento y xirimiter para describir a la persona que lo toca.
La dulzaina tiene un sonido característico y penetrante, con un tono agudo y estridente. Está hecha tradicionalmente de madera, con una lengüeta doble en su extremo, que es la responsable de producir el sonido al vibrar cuando el músico sopla en el instrumento.
Se utiliza en la música tradicional valenciana para amenizar fiestas, procesiones y eventos folklóricos. Es considerada un símbolo de la cultura valenciana y su sonido es muy reconocido. Ha sido utilizado durante siglos en festividades populares y es parte integral de la música tradicional y folklórica de la Comunidad Valenciana.
La dolçaina valenciana també és coneguda com xirimita. A les comarques del sud, s’utilitza el terme xirimita per a referir-se a l’instrument i xirimiter per a descriure a la persona que el toca.
La dolçaina té un so característic i penetrant, amb un to agut i estrident. Està feta tradicionalment de fusta, amb una llengüeta doble en el seu extrem, que és la responsable de produir el so en vibrar quan el músic bufa en l’instrument.
S’utilitza en la música tradicional valenciana per a amenitzar festes, processons i esdeveniments folklòrics. És considerada un símbol de la cultura valenciana i el seu so és molt reconegut. Ha sigut utilitzat durant segles en festivitats populars i és part integral de la música tradicional i folklòrica de la Comunitat Valenciana.
Característiques

La dulzaina es un instrumento de viento de madera con forma cónica, equipada con una serie de agujeros que se tapan con los dedos para producir distintas notas musicales.
El interior del cono de la dulzaina es progresivo, comenzando con un diámetro de aproximadamente 1 cm y aumentando gradualmente hasta llegar a 5,4 cm en la campana. La longitud total del instrumento es de alrededor de 30,5 cm.
Se construye principalmente con madera compacta y resistente. En el pasado, se utilizó madera de algarrobo, pero se han descubierto otras maderas que ofrecen una mejor calidad de sonido, como el granadillo, el palo santo, el ébano o el bubinga. Es importante tener en cuenta que la calidad de la madera puede variar dentro del mismo tipo, dependiendo del tratamiento, si proviene de una rama o de un tronco, y cómo se ha secado y conservado.
Actualmente se pueden encontrar en el mercado dulzainas hechas de resina o plástico que consiguen una gran sonoridad, muy parecida a las originales de madera. Son de menor precio, más resistentes y no necesitan mantenimiento ni cuidados.
Al igual que la mayoría de los instrumentos de viento madera, suena apagada cuando es nueva, pero con el tiempo adquiere resonancia. El grosor de las paredes del instrumento también influye en su sonido y resonancia. Idealmente, el espesor de la madera debería ser de aproximadamente 3,5 mm.
Los accesorios incluyen la pipa y el tudel. La pipa está hecha de caña y consta de dos palas planas independientes unidas en la parte posterior. El tudel es un tubo cónico de unos 3,8 cm de longitud, que se inserta en la dulzaina en su extremo más ancho y se acopla a la pipa en su parte de menor diámetro.
Cuando se toca el Do en la dolçaina, en realidad se produce el sonido de Sol, lo que significa que está afinada en Sol. Es por eso que se la considera un instrumento “transpositor”, y todas sus partituras sonarán siempre una quinta más alta.
La dolçaina és un instrument de vent de fusta amb forma cònica, equipada amb una sèrie de forats que es tapen amb els dits per a produir diferents notes musicals.
L’interior del con de la dolçaina és progressiu, començant amb un diàmetre d’aproximadament 1 cm i augmentant gradualment fins a arribar a 5,4 cm en la campana. La longitud total de l’instrument és d’al voltant de 30,5 cm.
Es construeix principalment amb fusta compacta i resistent. En el passat, es va utilitzar fusta de garrofera, però s’han descobert altres fustes que ofereixen una millor qualitat de so, com el granadillo, el pal sant, el banús o la bubinga. És important tindre en compte que la qualitat de la fusta pot variar dins del mateix tipus, depenent del tractament, si prové d’una branca o d’un tronc, i com s’ha assecat i conservat.
Actualment es poden trobar en el mercat dolçaines fetes de resina o plàstic que aconsegueixen una gran sonoritat, molt semblant a les originals de fusta. Són de menor preu, més resistents i no necessiten manteniment ni cures.
Igual que la majoria dels instruments de vent fusta, sona apagada quan és nova, però amb el temps adquireix ressonància. El gruix de les parets de l’instrument també influeix en el seu so i ressonància. Idealment, la grossària de la fusta hauria de ser d’aproximadament 3,5 mm.
Els accessoris inclouen la pipa i el tudel. La pipa està feta de canya i consta de dues pales planes independents unides en la part posterior. El tudel és un tub cònic d’uns 3,8 cm de longitud, que s’insereix en la dolçaina en el seu extrem més ample i s’acobla a la pipa en la seua part de menor diàmetre.
Quan es toca el Do en la dolçaina, en realitat es produeix el so de Sol, cosa que significa que està afinada en Sol. És per això que se la considera un instrument “transpositor”, i totes les seues partitures sonaran sempre una cinquena més alta.
La canya: selecció, cura i neteja

La elección del constructor de la caña y la elección de la caña misma son los primeros pasos importantes en el proceso de obtener un buen sonido en la dulzaina. Después de comprar varias cañas, es necesario probarlas mojándolas y haciendo que ronquen, es decir, producirán un sonido claro al soplarlas en la boca. También es recomendable comprobar su afinación utilizando un afinador.
Si la caña resulta demasiado dura al tocarla, se puede utilizar un “alma de caña” para separar ligeramente las dos palas de la caña y luego rebajarlas con cuidado utilizando una navaja afilada. Es importante rebajarlas en el sentido del hilo hacia la punta y por los laterales para igualar las dos palas.
Después de afinar y ajustar la caña, es necesario “educarla” o “adobarla”. Esto implica tocarla con cuidado e intentar obtener un sonido potente y limpio. Al tratarla con cuidado y afinarla correctamente desde el principio, la caña responderá de manera favorable y producirá un buen sonido.
Es importante prestar atención a la apertura de la caña, ya que puede cerrarse ligeramente al tocarla. Si esto sucede, se debe presionar con los dedos en los laterales de la caña para volver a abrir la apertura ideal y obtener un buen sonido. Las palas de la caña deben tener una forma arqueada y nunca deben llegar a ser planas.
La limpieza de las cañas también es crucial para su mantenimiento y durabilidad. Se recomienda limpiar el interior de la caña con un escobillón o un pañito, ya que se acumula suciedad en su interior con el tiempo. Para las cañas de doble lengüeta, se han buscado alternativas a la pluma de pájaro tradicional, como agujas, tarjetas o bastoncillos con alambre fino y pelo suave. Estos bastoncillos deben usarse en mojado, con cuidado de introducirlos y sacarlos correctamente para evitar romper la caña.
Con respecto a la durabilidad de las cañas, siguiendo estos procedimientos de cuidado, adobe y limpieza, pueden durar años hasta que eventualmente se rompan debido a un descubrimiento o golpe. Tener una caña vieja que ha sido educada correctamente suele ser preferible a una caña nueva, incluso si es de buena calidad.
En resumen, el cuidado adecuado de la caña, desde la elección del constructor, pasando por su ajuste, educación y limpieza, puede ayudar a obtener un buen sonido y prolongar la durabilidad de la caña de la dulzaina.
L’elecció del constructor de la canya i l’elecció de la canya mateixa són els primers passos importants en el procés d’obtindre un bon so en la dolçaina. Després de comprar diverses canyes, és necessari provar-les banyant-les i fent que ronquen, és a dir, produiran un so clar en bufar-les en la boca. També és recomanable comprovar la seua afinació utilitzant un afinador.
Si la canya resulta massa dura en tocar-la, es pot utilitzar una “ànima de canya” per a separar lleugerament les dues pales de la canya i després rebaixar-les amb cura utilitzant una navalla esmolada. És important rebaixar-les en el sentit del fil cap a la punta i pels laterals per a igualar les dues pales.
Després d’afinar i ajustar la canya, és necessari “educar-la” o “adobar-la”. Això implica tocar-la amb cura i intentar obtindre un so potent i net. En tractar-la amb cura i afinar-la correctament des del principi, la canya respondrà de manera favorable i produirà un bon so.
És important parar atenció a l’obertura de la canya, ja que pot tancar-se lleugerament en tocar-la. Si això succeeix, s’ha de pressionar amb els dits en els laterals de la canya per a tornar a obrir l’obertura ideal i obtindre un bon so. Les pales de la canya han de tindre una forma arquejada i mai han d’arribar a ser planes.
La neteja de les canyes també és crucial per al seu manteniment i durabilitat. Es recomana netejar l’interior de la canya amb un escovilló o un drapet, ja que s’acumula brutícia en el seu interior amb el temps. Per a les canyes de doble llengüeta, s’han buscat alternatives a la ploma d’ocell tradicional, com a agulles, targetes o bastonets amb filferro fi i pèl suau. Aquests bastonets han d’usar-se en mullat, amb cura d’introduir-los i traure’ls correctament per a evitar trencar la canya.
Respecte a la durabilitat de les canyes, seguint aquests procediments de cura, tova i neteja, poden durar anys fins que eventualment es trenquen a causa d’un descobriment o colp. Tindre una canya vella que ha sigut educada correctament sol ser preferible a una canya nova, fins i tot si és de bona qualitat.
En resum, la cura adequada de la canya, des de l’elecció del constructor, passant pel seu ajust, educació i neteja, pot ajudar a obtindre un bon so i prolongar la durabilitat de la canya de la dolçaina.